Diputat Busquets

Joan Busquets Llinàs, pare de Manuel Busquets George, va ser diputat provincial entre 1888 i 1892 del districte corresponent a Mataró i Arenys de Mar en representació del partit conservador.
Al llibre d'actes de la Diputació de Barcelona, Joan Busquets apareix en la celebració de diversos plens a principis de 1889. Va votar a favor de la subvenció al promotor del canal industrial de Berga i va votar també a favor de la supressió del cos de mossos d'esquadra de la Diputació de Barcelona, una proposta que no es va aprovar perquè la majoria hi va votar en contra.
A finals de la primavera, Joan Busquets va deixar d'anar als plens i a finals d'any va presentar la seva dimissió per raons de salut i personals. La dimissió no li va ser acceptada i va haver d'acabar el període pel qual havia estat elegit. En la següent convocatòria es va presentar el seu germà, Josep Busquets Llinàs, que va tornar a presentar-se dos cops i va ser diputat provincial fins el 1905, any en què va morir.

Doris Finger parla sobre Manuel Busquets

Un diari de Madrid que escoltava els catalans

Aquesta setmana hi ha hagut un terratrèmol amb l'editorial conjunt dels 12 diaris catalans en defensa de l'Estatut i la reacció de la premsa de Madrid. També ha estat la setmana de la negativa a compensar la familia Busquets per la incautació dels seus diaris que va fer Franco.
És interessant recordar el paper de l'Heraldo de Madrid en un moment històric molt semblant al que ara vivim.
El 1934, el Tribunal de Garanties Constitucionals va analitzar la Llei de Contractes que havia aprovat el govern de Catalunya amb la hipòtesi que atorgava al govern català competències que no li eren pròpies segons l'ordenament jurídic vigent. La història i el final és conegut, el govern català suspès i el president Companys a la presó.
Però el que vull destacar és l'article que va publicar l'Heraldo l'1 de juny del 1934 arran de la intervenció de l'advocat de la Generalitat davant el Tribunal de Garanties per defensar la Llei de Contractes. L'article reprodueix els arguments d'Hurtado i li regala -innecessàriament- adjectius elogiosos. Quina diferència respecte a la perdigonada de la premsa de Madrid d'aquets dies passats! L'Heraldo era el segon diari de la capital espanyola en circulació, molt llegit per gent modesta i de tarannà republicà.
L'advocat de la Generalitat era Amadeu Hurtado, sí el mateix que va participar en l'operació dels Busquets comprant la Sociedad Editora Universal el 1922 i que li va voler donar un caire polític d'acostament de Catalunya i Madrid. El 1934, Hurtado ja havia deixat la Sociedad Editora Universal, pero conservava molt bona relació amb els Busquets. D'aquí els elogis excessius.
En el dietari que va escriure aquelles setmanes i que ha publicat Quaderns Crema, Hurtado explica com va aconsellar Companys fer alguns canvis a la llei per salvar la situació i com aquest es va negar obrint pas a l'enfrontament que coneixem.
Espero que l'actual escac entre Catalunya i el Tribunal Constitucional es resolgui molt millor que fa setanta anys. Però que bé hauria anat que hi hagués un Amadeu Hurtado i un Heraldo de Madrid en mans catalanes.

Tengo una caja llena de documentos en el sótano

La meva visita a Madrid aquesta setmana per assistir a la derrota de la proposició al Congrés de Diputats es va veure compensada per la visita a Doris Finger i la seva filla, Elke. Doris és vídua de Juan Manuel Busquets, últim fill de Manuel Busquets George, que va liderar la família en les seves empreses.
Vam estar veient i fotografiant documents molt interessants com un diari den Joan Busquets que va emigrar de Canet de Mar l'Havana i va fer una fortuna amb la producció de pa. També hi ha fotografies de dinars organitzats pels diaris i un exemplar de la revista la Moda Práctica, el primer que veig. Vam parlar unes tres hores i vaig enregistrar en video una entrevista. Quan el rellotge ja marcava gairebé les onze de la nit, l'Elke va explicar que havia visitat l'arxiu de l'Havana i li havia portat documents al seu pare. I on són? vaig preguntar. Llavors, la Doris va pronunciar la frase clau de la nit: no me había acordado más desde hace años, tengo una caja llena de documentos en el sótano. Va prometre que l'obrirà i compartirà amb tots nosaltres el seu cotingut.

Trileros al Congrés de Diputats

Els trenta minuts de debat parlamentari que va consumir el tema de la premsa republicana al Congrés de Diputats ahir a la tarda van donar ocasió a diversos jocs de mans que ara em reca de comentar.
Jorge Fernández Díaz va fer de portaveu del grup popular i en un punt de l'ordre del dia anterior sobre els símbols del franquisme es va referir a la llei de memòria històrica. Va recordar la seva oposició al conjunt de la llei però va recordar que el PP havia votat a favor dels articles 5 a 9 perquè atorgaven drets a les persones perjudicades pel trauma de la Guerra Civil. Va emfatitzar aquí Fernández Díaz que el seu grup estava a favor de reconèixer drets als ciutadans en el marc d'una situació de possible greuge comparatiu amb els partits polítics i sindicats, que van obtenir les seves indemnitzacions anys enrere.
Quan va arribar el moment de pronunciar-se sobre la reparació als propietaris de diaris republicans, Fernández Díaz va canviar l'argumentari. Aleshores era qüestió de garantir la seguretat jurídica. No es poden mantenir obertes permanentment les portes a sol.licituds d'aquest tipus. Aquest és el resultat d'aprovar la llei de la memòria històrica, segons va dir.
L'altre mag de la tarda va ser el diputat socialista Daniel Fernández que, com deiem ahir, va argumentar la presència dels partits polítics i els sindicats al títol preliminar de la Constitució per justificar que aquests hagin cobrat i els ciutadans i empreses incautades per Franco no ho hagin aconseguit.
He mirat el títol preliminar i, efectivament, en els articles 6 i 7 es parla del paper fonamental de partits i sindicats. Ara bé, en el preàmbul, que va abans, es diu: "La Nación española, deseando establecer la justicia, la libertad y la
seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su
soberanía, proclama su voluntad de..." Se suposa que els integrants de la Nación española són els seus ciutadans, oi? (We, the people...) Doncs, ho sento, senyor Fernández, estem davant de vostès.
En Jordi Xuclà, de CiU, va arribar bufant a la Comissió i va intervenir amb veu entretallada els primers instants. Va exposar el cas amb alguns errors, com ara atribuir a la Sociedad Editora Universal la propietat de La Voz i El Sol. A l'hora de les votacions, quan li vaig manifestar l'interés pel resultat, es va moure per aconseguir el vot dels canaris i el grup d'esquerra. A pesar del penós resultat, va dir que, en funció del tractament dels diaris l'endemà es podrien estudiar altres moviments. Esclar, publicitat pel grup a un cost zero en una iniciativa sense futur.
Òbviament, en el fons res d'això importa, a la política real que es juga a les institucions compten molt els números i els noms dels que sortiran afavorits per les decisions. Ja ho donaven a entendre les riallades que en els minuts previs al debat intercanviaven alguns diputats esmentant la proposició sobre l'Heraldo.

El Congrés rebutja indemnitzar els Busquets

La Comissió constitucional del Congrés de Diputats ha rebutjat aquesta tarda la proposició no de llei de CiU que proposava l'elaboració d'un cens de les societats propietàries de mitjans de comunicació incautades per Franco. Els grups socialista i popular han rebutjat la iniciativa amb arguments similars. Daniel Fernández, del PSC, ha dit que no es pot distingir les societats propietàries de mitjans de comunicació de les empreses que treballaven en altres sectors. L'aprovació de la iniciativa generaria falses expectatives en empreses d'altres sectors i particulars incautats per la dictadura. El PSOE també va patir la incautació, ha dit. Amb la imprempta de El Socialista es va editar el primer número del Boletín Oficial del Estado del govern franquista a Madrid.
De forma semblant, Jorge Fernández Díaz, del Partit Popular, ha dit que cal posar fi a les reclamacions per fets succeïts durant la dictadura i ha atacat la llei de memòria històrica aprovada en l'acual legislatura per haver obert la porta a reclamacions com la que avui s'ha rebutjat.
L'únic grup que s'ha pronunciat a favor en el torn d'intervencions ha estat el proponent, Convergència i Unió. Jordi Xuclà ha remarcat la llibertat de premsa com un dels valors essencials de la democràcia i ha defensat així la proposta esmentant els diaris de la Societat Editora Universal. Xuclà ha fet referència al diferencial amb les indemnitzacions que sí van rebre en el seu dia partits polítics i sindicats incautats tot i afirmant que no volia fer demagògia. Un argument que ha estat respost per Daniel Fernández, que ha remarcat la presència de partits i sindicats en el títol preliminar de la Constitució.
El resultat de la votació a les 18.01h ha estat 3 vots a favor 34 en contra i 0 abstencions.

Comença la setmana decisiva

Confirmat, dimecres 25, la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats tractarà la proposició no de llei de CiU que conté la compensació a la Sociedad Editora Universal dels germans Busquets. S'han complert 70 anys de la fi de la guerra civil i moltes oportunitats perdudes de fer aquesta reparació, però la justícia no sempre acompanya la història.
La Vanguardia s'ha fet avui ressò de la cita i de la causa dels Busquets en les planes interiors del quadern Vivir i en les pròximes hores esperem que altres mitjans també en parlin. Aprofito per reproduir un video que vaig elaborar fa 2 anys pel programa Valor Afegit de TVC i que conté interessants revelacions sobre com van anar les negociacions amb el PSOE a principis dels 80.

No van ser només els diaris dels germans Busquets els que va incautar Franco, ni molt menys. A mesura que les tropes franquistes entraven a les ciutats, la Falange es feia càrrec dels edificis i instal.lacions dels diaris que havien estat obertament republicans. Quan van entrar a Madrid, el 28 de març de 1939, van anar de dret al carrer de Larra número 8, on hi havia la seu dels diaris El Sol i La Voz, propietat de la Compañía Editorial Española, que també posseia l'agència Febus. En aquests locals van preparar el primer número del diari Arriba, òrgan de la Falange Española, que sortiria al carrer per primer cop el dia següent, 29 de març. Els últims números de El Sol i La Voz que es guarden a la Biblioteca Nacional són els que aquí es reprodueixen, del dia 23. Els feixistes, doncs, van trobar tot a punt per treballar i es van apropiar de tot plegat. Aquests diaris havien estat fundats per Nicolás María de Urgoiti, un personatge de l'època que va comptar amb la col.laboració de José Ortega y Gasset en els seus mitjans de comunicació. Però el 1939 ja feia anys que Urgoiti no tenia la propietat d'aquests diaris, que van passar per diverses tribulacions des del 1932. L'últim propietari que he localitzat va ser el català Lluís Miquel, a qui se li atribueix una filiació pròxima a Manuel Azaña.
L'agència Febus era una de les més desenvolupades de la seva època i comptava amb servei de teletips. També va ser incautada i va donar lloc a l'agència oficial del nou estat franquista, l'agència Efe.
Arreu d'Espanya hi havia desenes, centenars de publicacions diàries, setmanals o mensuals que van desaparèixer a mesura que les tropes nacionals es feien amb el control de les ciutats. Reconstruir aquesta història és un dels deures pendents de la democràcia espanyola. Per últim reproduiré el darrer número de l'Heraldo de Madrid i un exemplar del Madrid, nom que va donar al diari el periodista ultradretà Juan Pujol, que va ser adjudicatari per Falange dels locals, rotativa i materials d'oficina de l'Heraldo i el Liberal, propietat dels germans Busquets.

Lorca i el Defensor de Granada

Demà comencen les tasques d'excavació de la fossa on es creu que hi ha les restes de Federico Garcia Lorca, a Granada. Va ser afusellat per les tropes franquistes juntament amb un mestre, dos "banderilleros" i un inspector d'hisenda. Federico tenia una especial relació amb el director del Defensor de Granada, Constantino Ruiz Carnero, que va donar la noticia de la fatal visita del poeta a la ciutat poc abans de la sublevació dels militars feixistes. La repressió a Andalusia els primers temps de la guerra va ser sagnant i el cas de Granada i Lorca és el més conegut. Però també va afectar al Defensor, propietat de la Sociedad Editora Universal dels germans Busquets, i el seu personal. Constancio, que era el pseudònim del director, va ser detingut uns dies després que matessin Lorca i igualment afusellat. També està documentat l'assassinat del tipògraf del diari, Antonio Ruiz Blanco, després d'una penosa fugida del seu barri del Albaicín.
El diari es trobava al carrer de San Matías, en un punt que avui s'ha transformat en plaça. Un nebot de Constantino va poder explicar el seu testimoni de primera mà al periodista granadí Paco Vigueras d'aquesta manera: «Los domingos me llevaba a la redacción. Constantino iba a ver el correo y a controlar los teletipos que estaban toda la mañana cantando. Me enseñaba las máquinas. Conocí el despacho en el que trabajaba, que tenía un balcón con reja de hierro forjado en la esquina del edificio. Vi cómo imprimían el periódico con una máquina Minerva y otras llamadas planas. Las máquinas y los chibaletes para componer estaban en un patio cuadrado, con columnas, en una galería que le rodeaba. En la primera planta estaban los teletipos, los teléfonos y su despacho. En una de esas visitas -me decía- conocí al fundador de 'El Defensor de Granada', Luis Seco de Lucena, que era un hombre de gran humanidad».
El record del diari a la ciutat és viu, com demostra la col.lecció de llibres que edita Caja Granada amb el títol de Defensor de Granada. Un nom que també ha inspirat una iniciativa a internet de la que es pot veure una primerenca web de caire cultural que pretén reivindicar el patrimoni històric de la ciutat enllaçant amb la tradició republicana i liberal del diari dels germans Busquets.

La rotativa empresonada

Àngels Busquets George es va casar amb Manuel de Lasarte Aran, membre d'una familia d'arrelada tradició editora. El seu diari era "El Diluvio" i es publicava des del 1879 ininterrompudament a la ciutat de Barcelona. Aquest era un diari que pretenia fer arribar la lectura a sectors de la població que no en tenien l'hàbit i es caracteritzava pel seu esperit crític i rebel, que políticament defensava la república i el federalisme.
La portada del 25 de juliol del 36 és prou explícita sobre la posició del diari fins el 25 de gener del 39, el dia de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El diari va ser incautat i Manuel de Lasarte el van empresonar a la Model, on va morir tres mesos després.
Àngels Busquets i els seus fills van emprendre la seva particular croada pel retorn de les propietats incautades, l'edifici de Consell de Cent 345, la rotativa que imprimia el diari i la resta de materials d'oficina amb què treballaven els periodistes.
Va ser un llarg calvari jurídic en què van tenir algun petit èxit amb la justícia ordinària, però que va ser aplastat per la jurisdicció militar amb arguments de força, basant-se en un decret del 38 en què es justificava la incautació de tota la premsa que hagués fet oposició al "alzamiento nacional".
Carlos Sampelayo, antic redactor de l'Heraldo, explicava tots aquests fets en un article de l'any 1976 ara recuperat gràcies a sant Google. La guinda del seu text és que la rotativa del Diluvio va anar a parar a la presó d'Alcalá de Henares, on s'imprimia el setmanari "Redención". Quina millor prova que la premsa va patir la repressió franquista!

Ressò a la premsa

El Banc d'Espanya i l'Heraldo

La Sociedad Editora Universal era propietària d'un gran edifici al carrer Marqués de Cubas de Madrid, on hi havia les redaccions d'Heraldo de Madrid i el Liberal, a més de la rotativa i les oficines administratives de l'empresa. La propietat de l'immoble va quedar en mans de SEU després de la incautació del govern franquista de la maquinària i l'ús de l'immoble. Però també van quedar per l'empresa els deutes contrets amb els creditors, que va haver de pagar sense tenir activitat pròpia. Aquesta maniobra d'asfíxia econòmica va conduir a la venda forçada de l'immoble al Banc d'Espanya el 1949 per 4 milions de pessetes, una quantitat irrisòria per un edifici d'aquest tipus en aquest emplaçament.
El Banc d'Espanya va fer servir el solar, anys després, per fer una ampliació de la seva seu principal enderrocant l'edifici històric de l'Heraldo de Madrid.
Tot plegat ho vaig saber ahir, que era a Madrid per feina i em vaig acostar a Marqués de Cubas per si veia la seu del diari i em vaig trobar amb la mola de granit del Banc d'Espanya. Un edifici pesant i aparatós, perfecta metàfora de la seva història.

L'espoli de la Societat Editora Universal, al Congrés de Diputats

Els cinc germans Busquets estarien contents de saber que els seus descendents han persistit en la defensa dels seus drets durant els 70 anys que ens separen de la guerra civil i que han aconseguit portar la seva reivindicació al Congrés de Diputats.
Dimarts 29 de setembre, la mesa del Congrés va admetre una proposició no de llei de CiU amb la qual "s'impulsa la restitució o compensació als que van ser perjudicats per la incautació de béns i drets vinculats als mitjans de comunicació, en aplicació de la normativa franquista."
La proposició preveu fer un cens de les societats afectades en un termini de sis mesos. El cas de la Sociedad Editora Universal, propietària de l'Heraldo de Madrid, El Liberal de Madrid, El Liberal de Sevilla, El Defensor de Granada i el setmanari La Moda práctica és el més rellevant i voluminós, però n'hi ha d'altres.
Un cop presentada la proposició, ara es tracta que la resta de grups parlamentaris la comparteixin i que l'opinió pública també es sensibilitzi sobre aquest injustícia històrica.

L'Heraldo ja és en línia

Doncs sí, des del 4 de setembre, la col.lecció de l'Heraldo de Madrid es pot consultar a la plana web de la Biblioteca Nacional de España, clickant a http://hemerotecadigital.bne.es
Els exemplars escanejats inclouen des del 29 d'octubre de 1890 fins l'11 de març de 1939. Aquest últim és un exemplar trist, de només dues pàgines a les que els manca un troç esquinçat en algun moviment maldestre com esquinçada estava la moral del poble de Madrid a pocs dies de l'entrada definitiva dels nacionals.
Prefereixo quedar-me amb la portada de l'endemà de la proclamació de la República, un dia per l'esperança, per somiar en un país possible, modern i europeu. Un somni que amenaçava l'antic repartiment de privilegis entre els nobles amics del rei, el control ideològic que exercia l'església catòlica i la repressió d'uns militars afeccionats a entrar en política a cops de sabre.
La fotografia de portada reflecteix la participació popular dels fets, a la Puerta del Sol. A la pàgina 2 hi ha una altra fotografia de la proclamació de la República catalana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona que va fer Francesc Macià unes hores abans.

Els germans Busquets d'avui

Guillermo i Josep Lluís Busquets Giralt són els germans Busquets d'avui, fills de Guillermo Busquets Lemmonier, l'advocat que va mantenir una aferrissada lluita legal amb el règim franquista per la recuperació del patrimoni incautat a la fi de la guerra civil pel bàndol vencedor.
En una posguerra d'un ambient polític irrespirable, d'empresonaments i afusellaments, Guillermo Busquets pare va tenir l'enteresa de reclamar el retorn de l'immoble del carrer Marqués de Cubas 7 de Madrid, de la rotativa recent comprada a Suïssa amb que s'havien imprès Heraldo de Madrid i El Liberal de Madrid i altres béns de la Sociedad Editora Universal a Sevilla i Granada, on s'editaven altres diaris del grup.
La reclamació es va fer per via administrativa, judicial i política durant la dictadura i en els primers anys de la democràcia. El resultat va ser el silenci, la inhibició administrativa, la inhibició de la justicia, les promeses incomplertes dels governs socialistes els primers anys de la seva arribada al poder.
Els governs de Rodríguez Zapatero han fet de la memòria històrica una de les seves línies d'actuació, sense obrir mai la porta a la reclamació d'indemnitacions fruit de les accions de la guerra civil. Però els germans Busquets d'avui tampoc es resignen i tornen a estar en contacte amb els grups del Congrés per renovar una reclamació que clama al cel per la seva evident justícia.

Manuel Busquets George

Aquesta imatge de Manuel Busquets la vaig fotografiar amb la meva càmera diumenge passat a casa de la Maria Sesto, vídua de Jordi Busquets, a Canet de Mar. La vinculació dels germans Busquets amb la premsa és molt més primerenca del que em pensava. Si bé l'any 1923 va comprar el grup de diaris de la Sociedad Editora de España (Heraldo de Madrid, El Liberal de Madrid, El Liberal de Sevilla, El Defensor de Granada i La Moda Práctica)vint anys abans, el 1903, havia entrat en l'accionariat del diari "El Diluvio" de Barcelona, propietat del seu cunyat, Manuel de Lasarte y Rodríguez Cardizo.
Desconec encara quan va entrar en relació amb l'Standard Oil, però és segur que la compra de la Sociedad Editora de España (a la que ell va canviar el cognom per Universal) va ser resultat d'un deute de l'editor amb l'empresa Hermanos Busquets que, entre altres coses, comercialitzava tinta. El patriarca de la SEE, Miguel Moya, havia mort feia poc i als hereus els apretaven els deutes d'un trust de diaris que havia anat perdent el favor del públic.
Per dissenyar jurídicament la compra van acudir al seu advocat de referència, Amadeu Hurtado. Aquest era un professional de molt prestigi, que va ser degà del col.legi d'advocats de Barcelona. Més tard va ser diputat d'ERC a Madrid i assessor legal del govern de Catalunya en un tema tan delicat com el recurs d'inconstitucionalitat de la llei de contractes de 1934, un desencontre de Catalunya amb el Madrid del moment que menaria als fets del 6 d'octubre.
La col.laboració dels Busquets amb Hurtado no va durar gaire. L'advocat va escriure a les seves memòries que Manuel Busquets es va mostrar gelós del seu paper en la inspiració de moltes decisions editorials i va acabar demanant-li que marxés. Això, però, no va imperdir que Hurtado seguís com assessor legal dels Busquets i va participar en les gestions jurídiques per resistir-se a la nacionalització de l'Standard Oil que es va convertir, el 1927 sota el govern de Primo de Rivera, en la Campsa, el monopoli públic del petroli que va existir fins el 1986.
La fotografia d'Amadeu Hurtado prové de la portada del dietari "Abans del sis d'octubre" publicat per Quaderns Crema l'any 2008. Un dels pocs textos que es van recuperar després de la guerra civil, ja que el senyor Hurtado era a París quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona. Els seus nets, Víctor Hurtado i Amadeu Cuito, van darrere els papers que hi ha a l'arxiu de Salamanca i que tot just ara s'estan inventariant. Després de l'estiu en sabrem més coses.

Manuel Fontdevila

Va ser el director que els germans Busquets van nomenar a l'Heraldo de Madrid l'any 1927. Era tot un professional format a Barcelona, a les redaccions del Papitu i La Publicidad. La seva ploma esmolada no en tenia prou amb el periodisme i havia cultivat l'humor amb obres de teatre musicals als locals del paral.lel de Barcelona.
Les seves conviccions polítiques eren clarament democràtiques. A La Publicidad va mantenir un clar suport als aliats durant la I Guerra Mundial, en contraposició a la germanofília dels conservadors catalans. A la direcció de l'Heraldo es va destacar en la seva crítica a la dictadura de Primo de Rivera i va fer campanya a favor de la República. Tant s'el va arribar a identificar amb aquesta idea que el dia que es va proclamar -14 d'abril del 1931- als carrers de Madrid hi havia qui cridava "Viva la República" i qui deia "Viva Fontdevila".
Aquells anys van ser de gran creixement de circulació del diari, va arribar a fregar del líder conservador i monàrquic, l'ABC. Va redissenyar el diari i va construir una redacció de gent competent, com l'andalús manuel Chaves Nogales, que va fer de cap de redacció i va deixar reportatges memorables, entre els quals la sèrie de la volta a Europa en avió. César González Ruano també va treballar en aquesta redacció i va agafar-hi nom suficient per saltar a l'ABC i a la crítica de la República.
Fontdevila va arribar a ser tan emblemàtic que l'exèrcit de Franco va afusellar el seu fill només pel fet de ser-ho, a Màlaga el 1937. Fontdevila era a París en aquell moment i va patir un trasbals arran del crim. De França a l'Argentina, on va dirigir El Sol i Crítica, mentre publicava també a la revista Catalunya. Allà va morir el 1957 enyorant el seu Granollers nadiu.

Cursa ciclista

Avui que ha passat el Tour de França per Barcelona és un bon dia per publicar aquest cartell. Forma part de la documentació que hi ha a l'arxiu de Salamanca propietat de la Sociedad Editora Universal dels germans Busquets. De fet està editat en un CD del Ministeri de Cultura que duu el títol "Carteles del archivo de la guerra civil española".
La cursa ciclista Barcelona Madrid és una iniciativa més en la política de l'Heraldo de Madrid de tendir ponts entre Catalunya i Espanya. L'any 1932 es discutia a les Corts espanyoles l'estatut d'autonomia que els catalans havien aprovat en referèndum. Hi va haver una gran convulsió política a propòsit de l'estatut català, que va desfermar el rebuig de l'espanyolisme del moment.
En aquest context, l'Heraldo i el Liberal, els dos diaris dels germans Busquets a Madrid, eren gairebé els únics que defensaven el punt de vista dels catalans a la capital. Una actitud constructiva, amb voluntat pedagògica, que va acabar per la força de les armes amb la incautació de tots els béns de la societat.

Papers de Salamanca

Avui he rebut la documentació de la Sociedad Editora Universal i dels germans Busquets que havia demanat a l'arxiu de la guerra civil de Salamanca. Són unes 500 fotocòpies de documents com ara les memòries de l'empresa corresponents a diversos anys, escriptures notarials, cartes i actes del comitè de control obrer dels anys de la guerra.
Hi haurà feina a classificar i extraure la informació rellevant, però de moment apunto algunes perles: la targeta de visita de Joan Busquets aquí reproduïda i en la que felicita l'any 1936. L'adreça de l'empresa Hermanos Busquets a Barcelona, Gran Via 587, on ara hi ha...l'Institut Català de la Salut, a la cantonada de Gran Via i Balmes, un edifici imponent. Finalment, unes cartes d'agraïment dels treballadors de l'Heraldo a la propietat de l'empresa per l'actitud demostrada pagant-los unes quantitats que no havien reclamat. Impressiona veure les firmes del director, Manuel Fontdevila, i de redactors destacats, com Pérez Ferrero, Federico Morenas i altres, molts dels quals van acabar a l'exili.
Davant els papers, una pregunta no em deixa tranquil, què fan aquests papers a Salamanca?