diumenge, 29 de desembre de 2013

La fortuna de los Busquets en Cuba

Este es un relato familiar de cómo los Busquets acumularon su fortuna en la Cuba colonial del siglo XIX. Se trata de una conversación con Amparo Busquets Salomó, hija de Manuel Busquets George, grabada en septiembre de 1976. Como todos los relatos familiares, está lleno de inexactitudes, visiones edulcoradas y justificativas de la realidad. Un oyente atento podrá distinguirlas con toda facilidad de la información relevante sobre las actividades comerciales de los Busquets en aquella Habana.
La historia de la aventura cubana de los Busquets no era imprescindible para explicar su experiencia como editores de Heraldo de Madrid, pero sin duda enriquece el relato y contribuye a poner el foco en el papel de las colonias para el desarrollo económico de la España finisecular, cuando dejó de ser potencia colonial de forma definitiva.



La mayor parte de las imágenes que ilustran este video provienen del proyecto Cuban Heritage de la Biblioteca de la Universidad de Miami, que puede consultarse aquí

diumenge, 22 de desembre de 2013

Ara fa 80 anys, Companys va succeir Macià, gràcies a El Diluvio

El dia de Nadal de 1933, el president de la Generalitat, Francesc Macià, moria, causant una profunda commoció entre la ciutadania. S'obria també la interrogació sobre qui havia de ser el candidat que el Parlament de Catalunya escollís com a nou president. Lluís Companys era la segona figura de relleu després de Macià dins d'ERC, però la seva línia política, més republicana que catalanista, el feia estar en minoria dins el seu partit. El macianista Joan Casanoves va ser president interí de la Generalitat mentre que Ventura Gassol deia l'oració fúnebre en l'enterrament del president mort. Tots dos havien estat membres d'Estat Català, el partit de Macià, i podien aspirar a succeir-lo. L'última setmana de l'any 1933 es va transformar en un thriller polític a la Catalunya republicana.
Companys va aconseguir el triomf gràcies al suport de la premsa. No del diari La Humanitat, que era propietat seva en aquell moment, sino gràcies al diari líder de la premsa republicana de Barcelona, El Diluvio. Aquest era un diari d'empresa, de la familia Lasarte Busquets, i era el segon en tirada de la ciutat. Segons una informació del mateix rotatiu, la tirada estava entre els 120.000 i els 150.000 exemplars, molt per sobre de tots els altres, a excepció del líder, La Vanguardia.
El director de El Diluvio era Jaime Claramunt des de 1916. Companys havia escrit a les pàgines del diari nombrosos articles com a col.laborador i tenia amistat amb ell i amb la familia propietària. Va ser en Claramunt qui va tenir la idea de fer un article postulant Companys com a successor de Macià dos dies després de la mort del president.
Tenim una versió directa de com van anar les coses perquè Jaime Claramunt ho va explicar a CMZ radio de l'Havana anys després, quan ja era a l'exili. La transcripció d'aquesta intervenció l'hem recuperada a l'Arxiu Nacional de Cuba junt amb moltes altres, que esdevenen unes memòries inèdites del director del segon diari de la ciutat durant els anys vint i trenta del passat segle.
Explica Claramunt que quan ja tenia redactat l'article va telefonar a Companys per explicar-li. El polític va anar al despatx del director del diari i allà va refusar en primera instància que es publiqués. Però com que en Claramunt es va mostrar més decidit encara a publicar-lo, Companys va acabar accedint.
A partir d'aquell moment es van obrir converses dins ERC sobre quin havia de ser el seu candidat. Companys no volia contestar públicament els periodistes que l'interrogaven i fins i tot deia que no participava en aquestes converses. Mentestant, El Diluvio publicava cada dia articles favorables al seu candidat, a qui Claramunt contraposa en les seves memòries als "nacionalistes catalans exaltats".
Finalment, el Parlament de Catalunya va votar l'1 de gener de 1934 l'única candidatura de Lluís Companys i Jover. Van votar els diputats d'ERC, Acció Catalana i la minoria socialista. Els diputats de la Lliga es van abstenir. Dels 62 vots emesos, Companys va aconseguir-ne 56. Hi va haver vuit abstencions. En Lluís Capdevila, director de La Humanitat, va deixar escrit a les seves memòries (editades el 2012 per Cossetània) que molts dels vots favorables ho havien estat a contracor, per diferències polítiques i per animadversió personal. El seu problema va ser que no va quallar una alternativa a Companys.
El cronista de El Diluvio recordava en el seu article la condició de Companys d'ex col.laborador del diari i exclamava !Viva el presidente de Cataluña, que se ha ganado a pulso tan alta y honrosísima magistratura! Enrera quedaven molts anys de complicitat en les lluites socials barcelonines amb el diari fent de plataforma  a Companys, Francesc Layret, Salvador Seguí i els periodistes revoltats com Angel Samblancat, Eduardo Sanjuán i el propi Claramunt.