La fortuna de Joan Busquets Llinàs

El 1909 va morir Joan Busquets Llinàs, el meu rebesavi, que havia fet fortuna a Cuba amb la fabricació de pa i el comerç de la farina. El seu llegat es pot resseguir a l'arxiu històric de protocols del col.legi de notaris, on hi ha diverses inscripcions relatives al seus testaments (en va fer tres de diferents) i a la distribució de l'herència. Aquesta es composava de la casa de Canet de Mar i diverses finques a la zona del Grau, la casa de la Plaça Reial de Barecelona i una altra casa a L'Havana, al carrer San Nicolás. Als seus dotze fills els deixava la legítima, una part igual per cadascú de la quarta part de tot el llegat i la resta anava per la seva esposa, que també era usufructuària de tots els béns. En un dels testaments, Joan Busquets estima en 25.000 pessetes la legítima que li corresponia al seu primogènit, Gaspar, el meu besavi. A partir d'aquí podem afirmar que la fortuna que deixava en herència es valorava en 1.200.000 pessetes de 1894, que és la data d'aquest testament. O sigui, una fortuna.

A bord del Massilia, rumb a Buenos Aires, any 1939

A bord del vaixell Massilia van arribar a Buenos Aires ara fa gairebé 72 anys més d'un centenar de refugiats de la guerra civil espanyola. Entre ells hi havia un gran nombre de persones del món de la cultura i el periodisme. Manuel Fontdevila, director de l'Heraldo de Madrid durant gairebé10 anys formava part del grup i l'acompanyava Juan G. Olmedilla, periodista i poeta que havia treballat també al diari. A Buenos Aires van treballar tots dos pel diari Crítica, que Manuel Fontdevila també acabaria dirigint. Això va ser possible perquè mentre va durar la guerra, Fontdevila va ser el corresponsal de Crítica a París i quan va arribar a la capital argentina, l'editor Natalio Botana el va rebre a ell i a la resta de refugiats amb els braços oberts. Millor dit seria amb les mans carregades de bitllets, doncs els va donar una quantitat important a cadascun dels refugiats que desembarcaven a la mateixa escala del vaixell. A favor del gest hi va jugar el fet que aquell dia Botana havia guanyat una aposta a les curses de l'hipòdrom de Buenos Aires i va decidir emprar els diners en una causa que considerava justa.
Molts periodistes i intel.lectuals van treballar pels diaris de Natalio Botana, però la seva mort en accident de cotxe uns anys més tard va suposar un tomb en el seu grup de comunicació que va provocar la sortida, entre d'altres, de Fontdevila. Entre els que no van treballar per Botana hi havia Francisco Ayala, l'escriptor mort l'any passat després d'una vida centenària i que es lamentava en les seves memòries de no haver participat en aquesta aventura professional. Tampoc ho va fer el poeta Rafael Alberti, que va viure també a Buenos Aires una pila d'anys. En canvi, Ayala i Alberti han passat a la posteritat com a grans figures -que ho són- i han atret l'atenció dels estudis sobre l'exili a l'Argentina en detriment de persones com Fontdevila, Olmedilla i el també periodista català Paco Madrid, corresponsal de l'Heraldo a Barcelona durant la República.
Més de setanta anys després dels fets, un dels seus protagonistes, llavors un noi de 14 anys, m'ha fet arribat la invitació a un acte que es va fer a Buenos Aires en celebrar-se l'aniversari 70 l'any 2009. Salvador Valverde ha estat periodista i guionista de pel.lícules de cinema i conserva records d'aquells temps. També Marcelo González Pomés, nét d'Olmedilla, conserva viva la memòria del seu avi. Junts esperem reconstruir les passes de personatges importants de la nostra història.