diumenge, 5 de setembre de 2010

Un tresor al Montseny

Aquest home de mirada neta i mig somriure als llavis era Carlos Sampelayo, periodista que va treballar a Heraldo de Madrid des de 1924, quan tenia només 19 anys. Va escriure els seus records d'aquells temps en un llibre sobre l'exili (Los que no volvieron) i també en alguns papers inèdits que han guardat la seva filla Júlia i la seva néta Núria. La setmana passada vaig ser a la seva casa del Montseny i van tenir la generositat de deixar-me fer còpies.
El contingut dels papers és molt interessant, ple de detalls que ja he incorporat al relat de la vida dels periodistes que treballaven a Heraldo de Madrid. Per comentar un de molt suggestiu, us diré que Sampelayo era habitual de les tertúlies del cafè Granja del Henar, al carrer Alcalá, on hi havia Garcia Lorca, Valle Inclán i Alberti. Al costat hi havia un altre cafè, el Negresco, on cada dia anava a prendre una canya de cervesa un home que anava sol i mantenia un barret flexible sota el braç mentre xarrupava cervesa. Era Francisco Franco, llavors un desconegut militar opacat per la llum del seu germà Ramón, heroi de l'aviació.
A l'entrar a la Redacció, a Sampelayo li van encarregar els esports, que no li agradaven gaire. S'ho va fer venir bé per aconseguir fer informació i crítica sobre teatre. En aquest ambient va coincidir amb el cèlebre autor Enrique Jardiel Poncela, amb qui va entaular una gran amistat i de qui va escriure una biografia, encara inèdita. L'afecció pel món del teatre també el va unir molt al director del diari, Manuel Fontdevila, que era autor de d'obres d'entreteniment i tenia molt d'èxit al paral.lel de Barcelona.
Els anys de la guerra va canviar de diari, va treballar a Las Noticias de Barcelona i el 39 va sortir a l'exili, al camp d'Argelés. Mèxic va ser el país on va passar més temps i on va transitar del teatre al cinema. Va escriure una cinquantena de guions de pel.lícules per la gran indústria mexicana del cinema. És tot un personatge a reivindicar i ho farem pas a pas.