diumenge, 29 de novembre del 2009

Un diari de Madrid que escoltava els catalans

Aquesta setmana hi ha hagut un terratrèmol amb l'editorial conjunt dels 12 diaris catalans en defensa de l'Estatut i la reacció de la premsa de Madrid. També ha estat la setmana de la negativa a compensar la familia Busquets per la incautació dels seus diaris que va fer Franco.
És interessant recordar el paper de l'Heraldo de Madrid en un moment històric molt semblant al que ara vivim.
El 1934, el Tribunal de Garanties Constitucionals va analitzar la Llei de Contractes que havia aprovat el govern de Catalunya amb la hipòtesi que atorgava al govern català competències que no li eren pròpies segons l'ordenament jurídic vigent. La història i el final és conegut, el govern català suspès i el president Companys a la presó.
Però el que vull destacar és l'article que va publicar l'Heraldo l'1 de juny del 1934 arran de la intervenció de l'advocat de la Generalitat davant el Tribunal de Garanties per defensar la Llei de Contractes. L'article reprodueix els arguments d'Hurtado i li regala -innecessàriament- adjectius elogiosos. Quina diferència respecte a la perdigonada de la premsa de Madrid d'aquets dies passats! L'Heraldo era el segon diari de la capital espanyola en circulació, molt llegit per gent modesta i de tarannà republicà.
L'advocat de la Generalitat era Amadeu Hurtado, sí el mateix que va participar en l'operació dels Busquets comprant la Sociedad Editora Universal el 1922 i que li va voler donar un caire polític d'acostament de Catalunya i Madrid. El 1934, Hurtado ja havia deixat la Sociedad Editora Universal, pero conservava molt bona relació amb els Busquets. D'aquí els elogis excessius.
En el dietari que va escriure aquelles setmanes i que ha publicat Quaderns Crema, Hurtado explica com va aconsellar Companys fer alguns canvis a la llei per salvar la situació i com aquest es va negar obrint pas a l'enfrontament que coneixem.
Espero que l'actual escac entre Catalunya i el Tribunal Constitucional es resolgui molt millor que fa setanta anys. Però que bé hauria anat que hi hagués un Amadeu Hurtado i un Heraldo de Madrid en mans catalanes.

divendres, 27 de novembre del 2009

Tengo una caja llena de documentos en el sótano

La meva visita a Madrid aquesta setmana per assistir a la derrota de la proposició al Congrés de Diputats es va veure compensada per la visita a Doris Finger i la seva filla, Elke. Doris és vídua de Juan Manuel Busquets, últim fill de Manuel Busquets George, que va liderar la família en les seves empreses.
Vam estar veient i fotografiant documents molt interessants com un diari den Joan Busquets que va emigrar de Canet de Mar l'Havana i va fer una fortuna amb la producció de pa. També hi ha fotografies de dinars organitzats pels diaris i un exemplar de la revista la Moda Práctica, el primer que veig. Vam parlar unes tres hores i vaig enregistrar en video una entrevista. Quan el rellotge ja marcava gairebé les onze de la nit, l'Elke va explicar que havia visitat l'arxiu de l'Havana i li havia portat documents al seu pare. I on són? vaig preguntar. Llavors, la Doris va pronunciar la frase clau de la nit: no me había acordado más desde hace años, tengo una caja llena de documentos en el sótano. Va prometre que l'obrirà i compartirà amb tots nosaltres el seu cotingut.

dijous, 26 de novembre del 2009

Trileros al Congrés de Diputats

Els trenta minuts de debat parlamentari que va consumir el tema de la premsa republicana al Congrés de Diputats ahir a la tarda van donar ocasió a diversos jocs de mans que ara em reca de comentar.
Jorge Fernández Díaz va fer de portaveu del grup popular i en un punt de l'ordre del dia anterior sobre els símbols del franquisme es va referir a la llei de memòria històrica. Va recordar la seva oposició al conjunt de la llei però va recordar que el PP havia votat a favor dels articles 5 a 9 perquè atorgaven drets a les persones perjudicades pel trauma de la Guerra Civil. Va emfatitzar aquí Fernández Díaz que el seu grup estava a favor de reconèixer drets als ciutadans en el marc d'una situació de possible greuge comparatiu amb els partits polítics i sindicats, que van obtenir les seves indemnitzacions anys enrere.
Quan va arribar el moment de pronunciar-se sobre la reparació als propietaris de diaris republicans, Fernández Díaz va canviar l'argumentari. Aleshores era qüestió de garantir la seguretat jurídica. No es poden mantenir obertes permanentment les portes a sol.licituds d'aquest tipus. Aquest és el resultat d'aprovar la llei de la memòria històrica, segons va dir.
L'altre mag de la tarda va ser el diputat socialista Daniel Fernández que, com deiem ahir, va argumentar la presència dels partits polítics i els sindicats al títol preliminar de la Constitució per justificar que aquests hagin cobrat i els ciutadans i empreses incautades per Franco no ho hagin aconseguit.
He mirat el títol preliminar i, efectivament, en els articles 6 i 7 es parla del paper fonamental de partits i sindicats. Ara bé, en el preàmbul, que va abans, es diu: "La Nación española, deseando establecer la justicia, la libertad y la
seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su
soberanía, proclama su voluntad de..." Se suposa que els integrants de la Nación española són els seus ciutadans, oi? (We, the people...) Doncs, ho sento, senyor Fernández, estem davant de vostès.
En Jordi Xuclà, de CiU, va arribar bufant a la Comissió i va intervenir amb veu entretallada els primers instants. Va exposar el cas amb alguns errors, com ara atribuir a la Sociedad Editora Universal la propietat de La Voz i El Sol. A l'hora de les votacions, quan li vaig manifestar l'interés pel resultat, es va moure per aconseguir el vot dels canaris i el grup d'esquerra. A pesar del penós resultat, va dir que, en funció del tractament dels diaris l'endemà es podrien estudiar altres moviments. Esclar, publicitat pel grup a un cost zero en una iniciativa sense futur.
Òbviament, en el fons res d'això importa, a la política real que es juga a les institucions compten molt els números i els noms dels que sortiran afavorits per les decisions. Ja ho donaven a entendre les riallades que en els minuts previs al debat intercanviaven alguns diputats esmentant la proposició sobre l'Heraldo.

dimecres, 25 de novembre del 2009

El Congrés rebutja indemnitzar els Busquets

La Comissió constitucional del Congrés de Diputats ha rebutjat aquesta tarda la proposició no de llei de CiU que proposava l'elaboració d'un cens de les societats propietàries de mitjans de comunicació incautades per Franco. Els grups socialista i popular han rebutjat la iniciativa amb arguments similars. Daniel Fernández, del PSC, ha dit que no es pot distingir les societats propietàries de mitjans de comunicació de les empreses que treballaven en altres sectors. L'aprovació de la iniciativa generaria falses expectatives en empreses d'altres sectors i particulars incautats per la dictadura. El PSOE també va patir la incautació, ha dit. Amb la imprempta de El Socialista es va editar el primer número del Boletín Oficial del Estado del govern franquista a Madrid.
De forma semblant, Jorge Fernández Díaz, del Partit Popular, ha dit que cal posar fi a les reclamacions per fets succeïts durant la dictadura i ha atacat la llei de memòria històrica aprovada en l'acual legislatura per haver obert la porta a reclamacions com la que avui s'ha rebutjat.
L'únic grup que s'ha pronunciat a favor en el torn d'intervencions ha estat el proponent, Convergència i Unió. Jordi Xuclà ha remarcat la llibertat de premsa com un dels valors essencials de la democràcia i ha defensat així la proposta esmentant els diaris de la Societat Editora Universal. Xuclà ha fet referència al diferencial amb les indemnitzacions que sí van rebre en el seu dia partits polítics i sindicats incautats tot i afirmant que no volia fer demagògia. Un argument que ha estat respost per Daniel Fernández, que ha remarcat la presència de partits i sindicats en el títol preliminar de la Constitució.
El resultat de la votació a les 18.01h ha estat 3 vots a favor 34 en contra i 0 abstencions.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Comença la setmana decisiva

Confirmat, dimecres 25, la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats tractarà la proposició no de llei de CiU que conté la compensació a la Sociedad Editora Universal dels germans Busquets. S'han complert 70 anys de la fi de la guerra civil i moltes oportunitats perdudes de fer aquesta reparació, però la justícia no sempre acompanya la història.
La Vanguardia s'ha fet avui ressò de la cita i de la causa dels Busquets en les planes interiors del quadern Vivir i en les pròximes hores esperem que altres mitjans també en parlin. Aprofito per reproduir un video que vaig elaborar fa 2 anys pel programa Valor Afegit de TVC i que conté interessants revelacions sobre com van anar les negociacions amb el PSOE a principis dels 80.

diumenge, 15 de novembre del 2009


No van ser només els diaris dels germans Busquets els que va incautar Franco, ni molt menys. A mesura que les tropes franquistes entraven a les ciutats, la Falange es feia càrrec dels edificis i instal.lacions dels diaris que havien estat obertament republicans. Quan van entrar a Madrid, el 28 de març de 1939, van anar de dret al carrer de Larra número 8, on hi havia la seu dels diaris El Sol i La Voz, propietat de la Compañía Editorial Española, que també posseia l'agència Febus. En aquests locals van preparar el primer número del diari Arriba, òrgan de la Falange Española, que sortiria al carrer per primer cop el dia següent, 29 de març. Els últims números de El Sol i La Voz que es guarden a la Biblioteca Nacional són els que aquí es reprodueixen, del dia 23. Els feixistes, doncs, van trobar tot a punt per treballar i es van apropiar de tot plegat. Aquests diaris havien estat fundats per Nicolás María de Urgoiti, un personatge de l'època que va comptar amb la col.laboració de José Ortega y Gasset en els seus mitjans de comunicació. Però el 1939 ja feia anys que Urgoiti no tenia la propietat d'aquests diaris, que van passar per diverses tribulacions des del 1932. L'últim propietari que he localitzat va ser el català Lluís Miquel, a qui se li atribueix una filiació pròxima a Manuel Azaña.
L'agència Febus era una de les més desenvolupades de la seva època i comptava amb servei de teletips. També va ser incautada i va donar lloc a l'agència oficial del nou estat franquista, l'agència Efe.
Arreu d'Espanya hi havia desenes, centenars de publicacions diàries, setmanals o mensuals que van desaparèixer a mesura que les tropes nacionals es feien amb el control de les ciutats. Reconstruir aquesta història és un dels deures pendents de la democràcia espanyola. Per últim reproduiré el darrer número de l'Heraldo de Madrid i un exemplar del Madrid, nom que va donar al diari el periodista ultradretà Juan Pujol, que va ser adjudicatari per Falange dels locals, rotativa i materials d'oficina de l'Heraldo i el Liberal, propietat dels germans Busquets.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Lorca i el Defensor de Granada

Demà comencen les tasques d'excavació de la fossa on es creu que hi ha les restes de Federico Garcia Lorca, a Granada. Va ser afusellat per les tropes franquistes juntament amb un mestre, dos "banderilleros" i un inspector d'hisenda. Federico tenia una especial relació amb el director del Defensor de Granada, Constantino Ruiz Carnero, que va donar la noticia de la fatal visita del poeta a la ciutat poc abans de la sublevació dels militars feixistes. La repressió a Andalusia els primers temps de la guerra va ser sagnant i el cas de Granada i Lorca és el més conegut. Però també va afectar al Defensor, propietat de la Sociedad Editora Universal dels germans Busquets, i el seu personal. Constancio, que era el pseudònim del director, va ser detingut uns dies després que matessin Lorca i igualment afusellat. També està documentat l'assassinat del tipògraf del diari, Antonio Ruiz Blanco, després d'una penosa fugida del seu barri del Albaicín.
El diari es trobava al carrer de San Matías, en un punt que avui s'ha transformat en plaça. Un nebot de Constantino va poder explicar el seu testimoni de primera mà al periodista granadí Paco Vigueras d'aquesta manera: «Los domingos me llevaba a la redacción. Constantino iba a ver el correo y a controlar los teletipos que estaban toda la mañana cantando. Me enseñaba las máquinas. Conocí el despacho en el que trabajaba, que tenía un balcón con reja de hierro forjado en la esquina del edificio. Vi cómo imprimían el periódico con una máquina Minerva y otras llamadas planas. Las máquinas y los chibaletes para componer estaban en un patio cuadrado, con columnas, en una galería que le rodeaba. En la primera planta estaban los teletipos, los teléfonos y su despacho. En una de esas visitas -me decía- conocí al fundador de 'El Defensor de Granada', Luis Seco de Lucena, que era un hombre de gran humanidad».
El record del diari a la ciutat és viu, com demostra la col.lecció de llibres que edita Caja Granada amb el títol de Defensor de Granada. Un nom que també ha inspirat una iniciativa a internet de la que es pot veure una primerenca web de caire cultural que pretén reivindicar el patrimoni històric de la ciutat enllaçant amb la tradició republicana i liberal del diari dels germans Busquets.